Història d’una sabata
Quarts de 12 de dissabte 12 de març de 2005, no fa fred, un poc de vent, restes de sa tramuntana belluguen una mica els arbres però, un sol radiant que calenta la cara ens demana una excursió, aigua, un taper d’amanida bon calçat i decidim: on anem?...................................aaaaaa, nem per Favàritx!...vale!
Ens dirigim cap a la carretera, deixem el cotxe prop d’uns quarters militars abandonats que hi ha a l’altra banda del camí de Favàritx, motxila a l’esquena hi ha caminar, direcció Macaret, voregem la costa per penyals tallats de cara al mar, passejant durant una mitja hora veiem la primera caleta, que mes que una cala es com un pedreguer sense arena, però duna aigua cristalina que des de d’alt s’aprecia tot el fons marí, i està plagat de llenyes de totes mides i formes i petits objectes de tots colors, fins i tot una hamaca blanca de plàstic aferrada entre dues penyes i un bidó blau gran tambè de plàstic sura i s’embarranca d’amunt d’es penyal. Deixem per desprès el calò, caminem per un caminet de cabres, saltem una paret seca i baixem fins una altra cala, cala caldès es diu, està més neta tot i que marcada per una linea de petitissims objectes plàstics de tot tipus que les onades han dut fins al capdemunt de l’arena . Tot hi així estirem els pareos i dinem, desprès de pendre el sol i d’un bany d’entrar i sortir corrents, recullim i tornem al calò d’abans, baixem tot d’una, el mar ens retorna tot allò que no es seu, ès veritat, als nostres peus hi ha sabates senceres i soles de goma, “xancles”, joguines, taps de suro, taps de plàstic de mil formes i colors, boies, pots, pilotes, llenyes, llenyots una peça de color blau que sembla un tros de llaüt, un colador, un casc d’obra, una soga de pescador, una tuberia d’uns quants metres de llarg, i entre tot aixó boles de poseidònia que son juntament amb les llenyes l’únic material natural.
Sorprés per tant de coses curioses obro la motxila i començo a carregar-la amb els objectes i llenyes que hem fan mès gràcia, pensant que per algún ús o altre els farè servir, així xalant passem una bona estona descubrint i remenant entre les deixalles que l’atzar a portat fins aquí, fitxant-mos-hi
en l’estat del material, l’aigua del mar i la llum del sol han trasformat les llenyes i els plàstics en colors i textures diferents als originals donant-los-hi de vegades un toc més original i artístic. Reprenem la volta cap al cotxe carregats amb la motxila plena i fins hi tot i fem un farcell amb el pareo plè de llenyes.
Ja som casa, ara al pati redescubreixo els tresors que he recullit, els repaso meticulosament i els separo en caixes per mides i tipus de material com si es tractes d’un joc, penso en cadascuna de les peces, aquesta sola de goma que es del nombre 39 a quina sabata pertanyia?... De qui era?..., la debia perdre algú fent una passejada com nosaltres i li va caure al mar?...,
quant de temps fà d’açò?..., va tornar pel camí pedregos a pota coixa?...o vè d’altres terres surant pel mar?... totes aquestes preguntes es repeteixen amb tot el material que observo i torno a mirar una vegada i una altra, tots els objectes han de tenir una història relativament simple o estranya, o no?...la meva imaginació vola!...torno a terra i deixo el material endreçat fins un altre dia.
El dimecres següent, de capvespre, sòc al pati emvoltat de les caixes amb el material, trec llenyes mes aviat quadrades me les miro les poso al terra i n’esculleixo una mes o menys a l’atzar diguessim d’una mida mitjana que en el seu moment formava part d’un palet de càrrega, avam ara agafo coses de plàstic, per exemple aquest taps d’ampolla vermells, els posso sobre la llenya i jugo amb ells, cap aquí, cap allà..., ja ho tinc!... seran els ulls, però de plástic no, han de serrrrr... això!, aquest taps de suro queden millor,...pim pam!, dos claus, dos cops de martell i ja tenim els ulls, ara anem pel nas, remeno la caixa de llenyes petites i de textures diferents i en trio una amb forma de patata amb petits foradets jo diria que per la carcoma o per la mateixa acció de la sal que l’ha anat curant, la disposso entre els dos ulls i si, aquesta va bè queda divertit, ...pam! una altre clau, anem per la boca, desprès d’estona de provar i remenar coses, prenc una sola de “xancla” i sota el nas apareix una boca grosa i burleta, amb les puntes petites com si fossin dents ara m’alço i observo aquest homenot que tot reciclant neix de les mans, però, no està acabat, sense orelles no escoltarà res, aquesta no aquesta si, ai ai, clar les dues llenyes perfectament ovalades que semblen troçets d’escorça d’arbre son iguals, hi van perfectes, un poc de silicona calenta i ja les tenim, un tap de bidó negre, un bòtil, una sola amb plataforma, vaig provant-los al cap, no funciona, de cop i volta veig a la caixa de les soles una de capes de colors que l’acció del mar les anat desengantxant, les separo una a una facilment, tallo formes puntiagudes a diferents mides, tot d’una eganxant-les al cap del personatge un poc a l’atzar, una aquí, una allà, punkie, peró divertit, el personatge ja te cabell o cresta.
La màscara ja està acabada, “...en tolo s’homo de cala caldés...”
Quarts de 12 de dissabte 12 de març de 2005, no fa fred, un poc de vent, restes de sa tramuntana belluguen una mica els arbres però, un sol radiant que calenta la cara ens demana una excursió, aigua, un taper d’amanida bon calçat i decidim: on anem?...................................aaaaaa, nem per Favàritx!...vale!
Ens dirigim cap a la carretera, deixem el cotxe prop d’uns quarters militars abandonats que hi ha a l’altra banda del camí de Favàritx, motxila a l’esquena hi ha caminar, direcció Macaret, voregem la costa per penyals tallats de cara al mar, passejant durant una mitja hora veiem la primera caleta, que mes que una cala es com un pedreguer sense arena, però duna aigua cristalina que des de d’alt s’aprecia tot el fons marí, i està plagat de llenyes de totes mides i formes i petits objectes de tots colors, fins i tot una hamaca blanca de plàstic aferrada entre dues penyes i un bidó blau gran tambè de plàstic sura i s’embarranca d’amunt d’es penyal. Deixem per desprès el calò, caminem per un caminet de cabres, saltem una paret seca i baixem fins una altra cala, cala caldès es diu, està més neta tot i que marcada per una linea de petitissims objectes plàstics de tot tipus que les onades han dut fins al capdemunt de l’arena . Tot hi així estirem els pareos i dinem, desprès de pendre el sol i d’un bany d’entrar i sortir corrents, recullim i tornem al calò d’abans, baixem tot d’una, el mar ens retorna tot allò que no es seu, ès veritat, als nostres peus hi ha sabates senceres i soles de goma, “xancles”, joguines, taps de suro, taps de plàstic de mil formes i colors, boies, pots, pilotes, llenyes, llenyots una peça de color blau que sembla un tros de llaüt, un colador, un casc d’obra, una soga de pescador, una tuberia d’uns quants metres de llarg, i entre tot aixó boles de poseidònia que son juntament amb les llenyes l’únic material natural.
Sorprés per tant de coses curioses obro la motxila i començo a carregar-la amb els objectes i llenyes que hem fan mès gràcia, pensant que per algún ús o altre els farè servir, així xalant passem una bona estona descubrint i remenant entre les deixalles que l’atzar a portat fins aquí, fitxant-mos-hi
en l’estat del material, l’aigua del mar i la llum del sol han trasformat les llenyes i els plàstics en colors i textures diferents als originals donant-los-hi de vegades un toc més original i artístic. Reprenem la volta cap al cotxe carregats amb la motxila plena i fins hi tot i fem un farcell amb el pareo plè de llenyes.
Ja som casa, ara al pati redescubreixo els tresors que he recullit, els repaso meticulosament i els separo en caixes per mides i tipus de material com si es tractes d’un joc, penso en cadascuna de les peces, aquesta sola de goma que es del nombre 39 a quina sabata pertanyia?... De qui era?..., la debia perdre algú fent una passejada com nosaltres i li va caure al mar?...,
quant de temps fà d’açò?..., va tornar pel camí pedregos a pota coixa?...o vè d’altres terres surant pel mar?... totes aquestes preguntes es repeteixen amb tot el material que observo i torno a mirar una vegada i una altra, tots els objectes han de tenir una història relativament simple o estranya, o no?...la meva imaginació vola!...torno a terra i deixo el material endreçat fins un altre dia.
El dimecres següent, de capvespre, sòc al pati emvoltat de les caixes amb el material, trec llenyes mes aviat quadrades me les miro les poso al terra i n’esculleixo una mes o menys a l’atzar diguessim d’una mida mitjana que en el seu moment formava part d’un palet de càrrega, avam ara agafo coses de plàstic, per exemple aquest taps d’ampolla vermells, els posso sobre la llenya i jugo amb ells, cap aquí, cap allà..., ja ho tinc!... seran els ulls, però de plástic no, han de serrrrr... això!, aquest taps de suro queden millor,...pim pam!, dos claus, dos cops de martell i ja tenim els ulls, ara anem pel nas, remeno la caixa de llenyes petites i de textures diferents i en trio una amb forma de patata amb petits foradets jo diria que per la carcoma o per la mateixa acció de la sal que l’ha anat curant, la disposso entre els dos ulls i si, aquesta va bè queda divertit, ...pam! una altre clau, anem per la boca, desprès d’estona de provar i remenar coses, prenc una sola de “xancla” i sota el nas apareix una boca grosa i burleta, amb les puntes petites com si fossin dents ara m’alço i observo aquest homenot que tot reciclant neix de les mans, però, no està acabat, sense orelles no escoltarà res, aquesta no aquesta si, ai ai, clar les dues llenyes perfectament ovalades que semblen troçets d’escorça d’arbre son iguals, hi van perfectes, un poc de silicona calenta i ja les tenim, un tap de bidó negre, un bòtil, una sola amb plataforma, vaig provant-los al cap, no funciona, de cop i volta veig a la caixa de les soles una de capes de colors que l’acció del mar les anat desengantxant, les separo una a una facilment, tallo formes puntiagudes a diferents mides, tot d’una eganxant-les al cap del personatge un poc a l’atzar, una aquí, una allà, punkie, peró divertit, el personatge ja te cabell o cresta.
La màscara ja està acabada, “...en tolo s’homo de cala caldés...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada